Acceso

Connexió
 
Carros de foc 2012 : prova superada !!! (30/06/2012)

Carros de Foc 2012

Carros de Foc 2012

 

30/06/2012 : Agustín, Albert i Miguel Angel superen la prova "Skyrunner" de Carros de foc, recorrent els 55km amb 9km de desnivell abans del temps limit de 24h amb un registre de 21h56mn

Felicitats i bravo per l'esforç !!!! RisaRisaRisa

 


Informació dels carros de foc :

Terreny
L’ itinerari de Carros de Foc uneix els nou refugis guardats que hi ha dins del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.
La travessa discorre en la seva totalitat per un terreny d’alta muntanya, a on els blocs de granit, pedreres i camins es barregen en un recorregut que salva un desnivell acumulat de 9.200 m. i 55 km. de distància.

Marcatge
L’itinerari no disposa d’un marcatge especial.
Passarem per zones a on les marques de pintura del GR11 són evidents. Trobarem trams a on unes estaques de fusta pintades de groc ens marcaran el camí. I la major part del temps seguirem el camí gràcies a les fites (pedres apilades) que altres muntanyencs abans que nosaltres van construir.

Alçada
Els refugis es troben a una alçada entre els 1.900 m. i 2.400 m.
L’alçada mitja de la travessa és de 2.400 m. i el punt més elevat pel que passarem és el Coll de Contraig de 2.745 m.
És imprescindible dur el mapa.


Reglament
Podeu començar el recorregut pel refugi que vulgueu i fer-lo en el sentit que vulgueu , també podeu escollir la hora de sortida, però per completar el recorregut sempre cal acabar en el refugi d’inici i en menys de 24 hores. Places limitades.
És imprescindible segellar el forfait en tots els refugis de pas.

Refugis
Els refugis seran nomes  punts de control, no existiran avituallaments, encara que el que ho desitgi podrà gaudir dels serveis habituals dels refugis.

 

 

Crónica Carros de Foc 2012 sábado 30 de junio 2012 - Miguel Angel:
Desde la maratón de Barcelona dejé de correr y entrenar durante un tiempo, participé en la carrera del 1 de mayo pero solo fui acompañando a unos amigos, no tenía ganas de correr ni motivación, necesitaba fijarme una meta y la idea de Carros de Foc me rondaba por la cabeza, me había quedado con las ganas del año anterior, pero todo pasaba por entrenar. El 13 de mayo empecé a entrenar con una subida a la Mussara, coincidí con una cursa y no me vi tan mal. Tres semanas más tarde hice la Reus-Prades-Reus, me encontré bien y fue así como decidí que iría. Durante las 4 semanas que faltaban, salí los sábados tirada larga (un sábado 3 Mussaras con Albert) y algún jueves. Veía que mejoraba pero no me encontraba como el año pasado, en las tiradas largas a medida que pasaba el tiempo mi rendimiento bajaba, pero confiaba en la experiencia del año pasado. La suerte estaba echada, solo quedaba acertar con la táctica.
De los montañeros solo se apuntó Albert, creo que se vio obligado, pues le dije que iría solo, es algo que no descarto hacer algún día, solo contra la montaña. Hicimos varios entrenos con Agustín y le propusimos que nos acompañara pero no había manera, no quería saber nada, pero al final aceptó, se apuntó la última semana.
Salimos de Altafulla en un coche los tres Sky runners a las 9:15, llegamos a la 13:00 a Espot, recogemos el forfait, el material de regalo, hablamos con otros participantes y quedamos a las 15:00 para subir en Land Rover, comemos y nos vamos hacia el refugio. La subida en taxi para olvidar, pero las fuerzas intactas, damos una vuelta cerca del refugio, fotos, preparamos la mochila, miramos el tiempo, repasamos la táctica (hora de salida a las 4:00, levantarnos a las 3:15). Cenamos y nos vamos a la litera, no se puede dormir, ruidos, personas hablando, puertas que se abren, nervios, etc. Lo mismo que el año pasado pero menos calor. Nos levantamos a las 3:15. Desayunamos fuerte a las 3:30, nos preparamos y a las 4:10, tras las fotos de rigor, salimos hacia el port de la Ratera.

Amitges-Saboredo:
No quería cometer el error del año pasado de salir tan rápido, además lo habíamos hablado, creo que así lo hicimos pero tampoco íbamos despacio. En la subida primer error me equivoco y me desvío hacia la derecha por un sendero y subimos mucho más de lo debido, vemos unos frontales más abajo hacia la izquierda, descendemos, cogemos el sendero pronto pero hemos perdido tiempo y fuerzas, no empezamos bien. Pasamos varios tramos por nieve y todavía no hemos llegado al puerto de Ratera, esto tiene mala pinta. La subida no es muy fuerte, llegamos enseguida, Agustín se sorprende, empezamos a bajar y a correr por los senderos, nos orientamos bastante bien, todavía es de noche pero la zona es muy chula, llegamos en 1 hora 11 minutos al refugio, yo no conocía el tramo desde el puerto de Ratera a Saboredo pero me ha encantado, sacamos alguna foto y rellenamos de agua.

Saboredo-Colomers
Estuvimos parados unos 6 minutos, salimos hacia Colomers, empezamos a subir hacia el coll de Sendrosa, al principio es suave, les comento que no me lo imaginaba así, la subida es muy constante, terminando en bastante pendiente pero corta, recuerdo que Agustín me felicita por el ritmo de la subida, aunque el trote de bajada no lo ve tan claro, Albert le gusta el ritmo pero dice que no va bien. Durante la subida pasamos a varios montañeros y nos acercamos mucho a varios grupos que iban por delante, en la bajada nos unimos a un grupo de dos personas y otro de tres que había salido de Amitges a las 4:00, en un cruce cogen hacia la izquierda y los seguimos, dudamos nos paramos y conectan el gps, también nos indica hacia ahí pero no lo tenemos claro, miramos hacia abajo y vemos gente que viene de la derecha, nos hemos equivocado, nosotros y un grupo volvemos hacia atrás y bajamos por el lado derecho el otro grupo va por la izquierda al final llegan ellos primero, mala suerte, en la bajada nos vamos con un grupo de dos, nos paramos a dejar los frontales en las mochilas nos pasan denuevo por la parada, seguimos vemos un rebeco, Albert y Agustín le sacan fotos, llegamos a Colomers, todos reagrupados 1 hora 21 minutos, ahora rellenamos de agua a tope y como mi primer barrita. Agustín ya había empezado a comer hacía un rato. Curioso no había guarda en Colomers, nos sellamos nosotros.

Colomers-Restanca
Estuvimos unos 9 minutos y 22 segundos parados. Salimos de Colomers detrás de dos grupos, se equivocan claramente y cogen el GR11 (Cuando hablamos con ellos en el refugio de Restanca nos dijeron que se equivocaron, volvieron hacia atrás, va por la de antes), nosotros cogimos la dirección correcta hacia el port de Caldes, es largo y duro, ya lo recordaba del año pasado, la bajada es bastante buena, me encanta esta bajada y la parte intermedia de lagos es maravillosa, llegamos a la subida al port de Crestada, corto pero duro. Volvemos a correr hacia la bajada de Crestada y empezamos a bajar, sorprendente Agustín se pone primero, le tiene ganas hace dos años sufrió mucho bajando, la primer parte de la bajada la hace delante y con ganas, al llegar al estanque intermedio, paso delante y así hasta abajo, dos horas y 1 minuto. En Restanca paramos unos 27 minutos, yo como otra barrita y ellos bocatas. Albert no termina de sentirse cómodo y ahora me empieza a preocupar veremos la subida como responde.

Restanca-Ventosa
Agustín cada vez va mejor, en la subida se le ve bien, Albert va mejor en esta subida, o no dice nada, la hacemos constante, casi no troto en los tramos intermedios para no forzar. Al llegar a arriba en el coll de Crestada toca empezar a correr, recuerdo la bajada del año pasado rápida hacia el refugio de Ventosa, este año toca ser más conservador, se nos hace más larga 1 hora 38 minutos, trotamos muy despacio, toca recuperar para la siguiente etapa.

Ventosa –Estany Llong
En el refugio de ventosa estuvimos 12 minutos 19 segundos, agua a tope, empieza el calor, subimos al Coll del Contraix en 2 horas y 2 minutos, el año pasado 1 hora 30 minutos, se nota que las fuerzas no eran las mismas que el año pasado. En el acercamiento nos equivocamos en un paso que nos hace perder 5 minutos, este año había mucha agua, hay que pasar por un puente por la derecha. Llegamos a los bloques, Agustín se nota que es escalador los pasa muy bien, vamos avanzando lentamente cuando estamos a punto de terminar, nos paramos a comer y descansar 5 minutos, yo me tomo un gel para la última subida. Nada más arrancar piso una piedra que esta suelta, se mueve y me engancha la zapatilla, me caigo al suelo, no me da tiempo a poner la mano y mi cara para contra un bloque. La zapatilla atrapada entre las dos rocas, y yo descalzo en el suelo, un arañazo en la cara, un poco de sangre y mis compañeros muy asustados. Me calzo, una pequeña cura y para arriba, esto no nos va a parar, aquí nos coge un grupo de 4 personas que venían de Mallafré, tenían un buen ritmo, subimos con ellos, arriba nos sacan unos metros, pero llegamos casi juntos. Agustín bien, yo en la parte última me encontré muy bien, Albert todo pundonor aguantando. Por cierto de las mallas de Ricard sin noticias. Fotos de rigor y empieza la bajada. Pasamos tres neveros, el primero no lo coge nadie, el segundo muy complicado pues estaba dura, yo me fui por la piedras, el tercero mejor, bajamos clavando talones en la nieve, llegamos al primer lago de la bajada y empieza el tramo de bloques, ahí podíamos seguir a este grupo, pasamos los bloques y llegamos al tramo intermedio, también los seguíamos, hasta que nos fuimos los tres al suelo en tres caídas seguidas, tontas pero son avisos, bajamos el ritmo y se empezaron a ir, los teníamos cerca pero se iban, al llegar a los senderos de abajo intente tirar un poco, pero no enganchamos, Agustín no iba cómodo con el ritmo de bajada, Albert bien, así que levantamos el pie, llegamos abajo y fuimos a buscar la pista para llegar al refugio de Estany John. 3 horas 32 el año pasado 3:58, nos pedimos bocatas, cafés, coca colas, etc. tras la comida tuvimos el momento más crítico de la carrera para algunos y el más decisivo, primeros fantasmas, dudas y preocupaciones. Albert muy hábil se metió los pies en agua fría y eso le ayudo con sus dolores de pies. Una vez superadas las dudas, 40 minutos más tarde, reanudamos la marcha.

Estany John-Colomina
Con ganas de recuperar el tiempo perdido salimos a ritmo, subimos el coll de Dellui, uno de los más bonitos para mi incluso suave, salvo el último tramo y empezamos a bajar hacia los estanques que están cerca de Colomina 3 horas y 18 minutos, cerca del refugio hay cobertura hablamos con la familia recuperamos fuerzas, llegamos al refugio, bebimos, comimos y tras 10 minutos salimos.

Colomina-Josep Maria Blanch
El lateral de los dos lagos es llano pero ya no corrimos, el terreno es de granito y machaca los pies, subimos el paso del Oso, corto pero muy duro, y nos enfrentamos al coll de Saburó, este año los subimos por el lado correcto siguiendo las estacas y casi se me saltan las lágrimas al pensar en el año pasado. Las fuerzas ya empiezan a estar justitas, al subir me tengo que parar a comer una barrita, un grupo que nos sigue nos coge al llegar arriba, nosotros empezamos primero la bajada y nos vamos hacia el Josep Maria Blanch 2 horas 25 minutos, nos cuesta llegar, parece que no llega nunca, pero al final lo conseguimos, hemos llegado de día, llevamos 17 horas y 16 minutos, todo va según lo planeado, llegar a las pistas antes de que se haga de noche. Agustín quería merendar, no paró de comer en todo el día. Nos tomamos una Coca Cola descansamos 10 minutos y salimos.

Josep Maria Blanch-Mallafré
Salimos por la pista hacia abajo perdiendo altura rápidamente a buscar el desvío hacia los túneles, todo va bien, nos ponemos los frontales, cogemos el desvío correcto en la pista, junto al estanque, hacemos la subida, empezamos la bajada y en la 2 segunda curva a derechas hay un pista que me pareció que era la correcta, pero no lo es, sacamos los gps y nos da un error, vamos hacia atrás y seguimos bajando hasta coger otra pista que parece que es la correcta pero no lo sabremos hasta encontrar los túneles. Perdimos unos 20 minutos, durante este tramo Albert que decía ir muerto, parece resucitar corre un rato como un loco buscando la pista y nosotros detrás, al final se pone a caminar rápido, muy rápido, yo no podía seguirlos a ese ritmo, llegamos a los túneles hundidos, pasamos por fuera, se hacen eternos, llegamos a Mallafré en 2 horas 50 minutos, esta vez llenamos por última vez de agua, unos frutos secos y salimos.

Mallafré- Amitges.
El caminar rápido me ha matado, por primera vez tengo malas sensaciones, voy pensando en que no podré subir, ahora me duelen mucho las plantas de los pies y sé que en la subida me costará y así sucede, salimos sufriendo, llego como puedo al lago de Sant Maurici, cogemos la pista, como no tiro ni para atrás me abro una bolsa que nos dio la organización que parece una barrita, pero que son gominolas, que me sirven para ir entretenido un rato, Agustín va delante, dice que le cuesta pero veo que nos va esperado, Albert va conmigo pero va mejor, creo que podría ir más rápido, se le funde el led del frontal, pero no importa ahora ya nada nos parará. Yo me tomo toda la bolsa de gominolas y recupero energía, voy fundido, pero al ir comiendo voy mejorando y eso que ya estamos en la zona dura, subimos en 1 hora 30 minutos, el año pasado 15 minutos menos, no lo había hecho tan mal, aunque estaba muy cansado. Hemos acabado en 21 horas y 56 minutos. Albert decepcionante no lloró en la llegada, estaba tan cansado que no pudo.

Ducha caliente, buena cena y cerveza fría. Nos acostamos sobre las 4:30. Por la mañana desayuno, taxi y para Espot a recoger el diploma, este año no había camiseta, nos dieron una gorra y dos palos antes de empezar.
Al bajar vimos como estaba el terreno de la granizada de la noche, libramos por poco, la suerte que nos faltó el año pasado la tuvimos éste.

 

Crónica Carros de Foc 2012 sábado 30 de junio 2012 - Albert :

CARROS DE FOC 2012 – SKYRUNNER

PRECEDENTS


CARROS 2010, primer intent “fallit”, sortida del refugi Ernest Mallafrè a les 00h del dissabte de la marxa, Agustí, Ana i jo. Vam caminar unes 8h, tot de nit menys una horeta, fins a retirar-nos a la Restanca degut a un atac de ciática que va patir Agustí. No ens vam veure amb cor de deixar-lo tirat al refugi ni de continuar caminant sense ell, feina vam tenir perquè arribès posteriorment fins la zona dels taxis que porten fins l’inici del camí de pujada a la Restanca.. Em va saber especialment greu per l’Ana, que va dir que per ella era “la vegada”, que no ho tornaria a provar, que potser hauria arribat…qui sap…

CARROS 2011, segon intent, també “fallit”, sortida del refugi de la Restanca a les 7h del divendres de la marxa Ricard, Predi, Miguel i jo. Aquesta vegada ens vam retirar desprès de 16h al refugi d’Amitges, degut als retards que havíem anat acumulant pel ritme poc àgil, especialment a les baixades i terrenys més tècnics, i a la pluja i granissada que vam patir al voltant de la zona del Coll de Saburó amb el fred posterior. Vam fer bé, doncs a la nit va glaçar amb força. Els tres que quedàvem vam continuar caminant a l’endemà fins completar la volta (fent drecera al Port de Ratera, per desconeixement que podíem haver contabilitzat la categoría Open si ho completàvem en dos dies) Miguel, Predi i jo. Va ser un cop anímic molt dur, dos de dos, 100% de cagades, vaig sentir una tremenda frustració…

CARROS 2012: Miguel els mesos previs em va anar “picant” de tant en tant, intentant-me convéncer perquè ens apuntèssim, però jo no ho veia clar, ni per l’entrenament força escàs, ni per ganes de patir tantes hores. Finalment, desprès de molta guerra psicològica, no sé cóm, però li dic que sí, que m’apunti…ell s’encarregà de fer tot el tema reserves, es documenta, llegeix, mira videos al Youtube…jo la veritat és que em deixo arrossegar… com també vaig molt de cul a la feina, gairebé no tinc temps ni d’estressar-me gaire pensant en la marxa.

A banda de la Marxa 7cims, a principis de maig (58km en 9h, uns 2400m +), el darrer mes aproximàdament, Miguel aconsegueix fer-me sortir un parell de dies a la setmana, sobretot pujades a la Mussara (un dissabte 3 vegades !! en aproximàdament 6h, una vegada per Les Tosques i dues per Les Torres), una tirada molt bonica per la zona d’El Montmell (aquesta és culpa meva), uns 21km fent moooolt tros de senderons i pedres per sobre de la carena, en unes 3h i mitja, i altres voltes més curtes… No semblava gaire per enfrontar-se amb l’Alta Muntanya pirinenca, però aniríem a acabar, aixó si que ho teníem clar, si no era en 20h seria en 22h, 24h o en 28h, però aquest any faríem la volta senzera i seriem “Open” o seriem “Skyrunners”.

A l’últim moment se’ns afegeix Agustí (havíem intentat mitja dotzena de vegades fitxar-lo sense èxit perquè no es considerava prou preparat per intentar-ho... i això que estava preparant uma marató de muntanya que puja La Pica d’Estats...sense comentaris...), una gran alegria, doncs està molt fort i a més a més coneix la major part del recorregut molt bé. A mi sempre és un tema que em preocupa, la orientació, i que ell vingui em dóna un plus de “garanties” de que potser aquest any sí que podrem véncer la muntanya.

LA MARXA.

Divendres al matí, 9h, convencem Agustí (a més a més d’estalviar) per anar en un sol cotxe, deixa el seu Ford prop de casa meva i “arreando que es gerundio”, ens fiquem al meu cotxe i cap a Espot, on arribem just a temps d’agafar els forfaits abans de que tanqui la tenda. Aquest any han donat una gorra molt “xula” de color taronja i uns bastons, no està malament... però no hi haurà avituallaments... aquí és on fan el negoci...
Quedem d’acord amb un altre grup de bojos i desprès de dinar a Espot pugem al 4x4-DragonKhan-Shambala que ens porta fins el refugi d’Amitges, on arribem cap a les 16h, ben sacsats i amb ganes d’estirar les cames decidim fer una volteta pels estanys de prop del refugi i unes quantes fotos (es veuen uns escaladors al mig d’una paret que de lluny sembla impossible... impressionant de veure). Preparem les motxilles per fer la marxa, jo no acabo de tenir clar què portar... i al final agafo la motxilla mitjana enlloc de la petita per no fer enginyeria amb el material per encabir-ho tot. Sempre pateixo per si em caldrà més roba d’abric, o més piles de recanvi, o més menjar... em fico dos entrepans (al final decideixo deixar els altres dos al refugi), 6 barretes energètiques i 4 gels, una bossa de fruits secs comprats al mercat a granel (boníssims), 1’5l d’aigua... càmera de fotos (aquest any he comprat diverses bosses impermeables per no “ofegar” més material electrònic), GPS (de la Penya Ciclista, prestat, gràcies Toni per ficar-me els mapes a última hora, de veritat que no té preu, sempre a punt per ajudar-te encara que sigui a darrera hora de la nit), mitjons de recanvi (2 parells), impermeable, samarreta de recanvi, tallavent, manguitos, samarreta màniga llarga i malles de recanvi,... 1 bastó... mapa... menys mal que havia agafat la motxilla mitjana... encara he d’apretar perquè entri tot... Sopem d’hora, repassem el planning i intentem anar a dormir... al meu cas infructuosament per segon any consecutiu... no sé si són els nervis o que acostumo a extranyar moltíssim el matalàs... si n’hi ha una altra vegada em xutaré alguna pastilla del que sigui o em fotré quatre p... per relaxar-me...

El pla és sortir a les 4:00h, ens llevem amb temps per esmorçar i sortim poc desprès de l’hora prevista, sembla que no fa gaire fred, però per si de cas vaig amb samarreta de màniga curta + manguitos i tallavents. Miguel davant, com farà pràcticament tot el camí, jo al mig i Agustí tancant el grup i controlant que no ens emocionem massa i sortim disparats muntanya amunt... no portem ni 20 minuts i ja ens hem liat una mica, pujant massa cap a la dreta, però veiem llums d’altres companys que ens ajuden a redreçar el camí sense gaire pèrdua de temps fent una mica la cabreta per sobre les pedres. De moment no acabo de trobar-me a gust, faig culpable la madalena dura com una pedra que he afegit a la llesca de pa amb tomàquet i fuet i café amb llet de primera hora, però realment anem progressant a bon ritme, tant que fem el port de Ratera i la baixada cap a SABOREDO arribant en poc més d’una hora, desprès d’alguns trams de neu durant el camí que l’han fet divertit. Segellem, fotos, agafar aigua i apa, seguim endavant, de moment molt contents del ritme.

Continuem camí cap a Colomers, el primer tram és una mica perdedor, entre matolls, aigua i pedres que s’han d’anar vorejant, però entre tots aconseguim orientar-nos sense massa dificultats, Miguel continua obrint traça malgrat no haver passat per aquest tram l’any passat. Enfilem la pujada del coll de Sendrosa, no és molt desnivell, però a mi se’m comença a fer feixuc guanyar metres, el “potro de Avilés” que veu que no vaig gaire fi em pregunta si anem massa ràpid, però el ritme crec que és l’adequat i així l’hi dic, que mantingui el ritme, malgrat que les sensacions que tinc no són bones. Ens creuem amb un parell de grupets i un moment donat hi ha dubte de si vorejar la muntanya o baixar cap a la vall per tornar a remuntar, al final decidim baixar, sembla camí més fàcil, malgrat que desprès hem de pujar més que els que han pres l’altra opció. Veiem un isard, però no em dóna temps a fer-li la foto, quan trec la càmera de la bosseta (que porto penjant del coll amb un cordillet) l’animal s’ha esmunyit muntanya amunt. Arribem a COLOMERS, ja sense els frontals, en menys d’hora i mitja, de moment anem per sota del millor horari previst. Segells i aigua, ritual mínim com a cada refugi de la ruta. Agustí menja la seva n-èssima barreta, com dirien els companys de la bici “potser hauria de portar barretes de quart...” jejeje...

Sortim cap al port de Caldes, anem vorejant el riu i creuant-lo diverses vegades intentant no mullar-nos, desprès d’un tram bastant planer comença una dura ascensió, anem fent ziga-zagues i guanyant alçada de forma contínua, no hi ha pràcticament treva fins arribar al coll, ja veig que no vaig fi, però continuo al mig de l’expedició, intentant no quedar-me enrere, el ritme continua sent moderat i uniforme, no anem a poc a poc, però tampoc molt de pressa. Passem el port, aprofito els pocs segons que ens aturem a cada coll per mirar els increïbles paissatges ara que ja és de dia i treure’n alguna foto de record. Baixem, passem un munt de llacs, és preciós!! De seguida tornem a pujar, ara la Crestada, curt i empinat, de lluny sembla una paret...sort que no és llarg... arribo a dalt, alguna altra foto, uns quants glops d’aigua i cap avall. La baixada és tècnica, Agustí passa davant, suposo que així es treu l’espina de fa dos anys, doncs aquí ja anava mig arrossegant la cama, derrotats en aquella ocasió, però enfrontan-se de nou amb el repte, prudent, però molt animat en aquest tram. Jo ja fa un ratet que només vull seure, tinc una fatiga general molt gran, la cosa no pinta gens bé. Arribem a la RESTANCA, fem la primera aturada llarga per fer un entrepanet i seure una estona. Em sento esgotat, em poso a plorar d’esgotament, els companys es comencen a preocupar, es pensen que és un problema de benzina i no paren de dir-me que mengi... em prenc, sense esma, un petit entrepà, uns fruits secs i la 1ª coca-cola a 3€ de la ruta. Ens canviem els mitjons i ens tornem a posar en marxa.

Apreto les dents, em trec el tallavent, vaig xop de suor, i vaig refent la pujada de nou cap a la Crestada, sembla que els primers minuts una mica més animat, sense tanta sensació de portar un piano a l’esquena, arribo mitjanament senzer al coll però de seguida em començo a agobiar, anem baixant i planejant entre llacs que són de National Geographic, hauria d’anar feliç, però al cap no em puc treure tot el que queda per fer, ho sé, ho sé, intento no pensar només que en el tram actual, s’ha de tallar a trossets mentalment o ets home mort, ... la teoria és fàcil, però el cos em fa que el cap no vagi en la direcció apropiada...se’m fa llarguíssim el camí fins el VENTOSA I CALVELL, més d’una hora i mitja, aquí ja anem perdent minuts respecte als plans optimistes.

Etapa clau, sé que no vaig bé, però em dic a mi mateix que si passo el coll de Contraix, ho donaré tot per completar la caminada i no em retiraré, malgrat que el cos em digui el contrari. Sortim del Ventosa i de seguida es veu, imponent, el Coll de Contraix, desafiant, protegit per una enorme tartera de pedres de granit, algunes grosses com una casa de més d’una planta. Algunes clapes de neu serpentegen encara muntanya avall, no les vam aprofitar a la pujada, no teniem clar què hi havia a sota... vam optar per fer tota la pujada per les pedres, saltant de bloc en bloc, mig grimpant algun tram, es veu Agustí cóm va disfrutant, Miguel també progressa ràpidament, jo patint per no quedar-me enrere, em fa por l’alçada, ja ho saben els companys, però també saben que no em rendiré tampoc aquest any davant la pila de blocs del Lego que han deixat anar muntanya avall... Estic fos, decideixo aturar-me, no puc arribar al coll si no descanso uns minuts. Els companys m’esperen, bebem aigua, una barreta i amunt, però al cap de poc gairebé donem per finalitzada l’aventura, Miguel deixa una sabata entre dos blocs de pedra i gairebé la cara contra una altra... la muntanya mana, en aquesta ocasió va ser generosa i el company ni es va trencar el turmell, ni es va fer un tall profund a la cara, NI VA PERDRE LA SABATA entre els blocs de pedra, allà se’ns va aparéixer la Verge i uns quants Sants tots junts. Desprès de l’ensurt i unes “cures” ràpides vam enfilar el darrer tram, mig grimpant, fins el coll. Més fotos i alguna abraçada, l’Agustí m’anima efussivament, sap que estic patint com mai, que és el meu tercer intent, ... i que he decidit que serà el darrer i ho donaré tot, o ara o mai.
Estic molt cansat, és general de tot el cos, però ara les cames comencen a semblar-me ploms. Dissimulo el que puc, no em queixo gaire, però segur que no faig bona cara...penso...estic aquí perquè vull, les vistes són impressionants, ja hem passat el pitjor, sí, aixó, m’ho repeteixo unes quantes vegades per animar-me JA HEM PASSAT EL PITJOR, JA HEM PASSAT EL PITJOR...i comencem a baixar, tampoc ens podem despistar, continua sent un tros molt tècnic. Per fi torno a somriure, baixem dues pales de neu mig saltant, mig patinant i ens estalviem uns quants metres pels p...blocs de granit, sí senyor, tantdebó fos tot així fins el proper refugi, pero de seguida hem de tornar a fer equilibris sobre els rocs...arribem finalment a tros més de terra i em torno a trobar una mica menys estressat, aquí Agustí va conservador, m’agradaria trotar una mica, però potser només són les ganes d’arribar al refugi. Finalment, desprès de deixar-me convéncer de NO ficar els peus al riu (tinc les plantes com fetes a la planxa, sobreescalfades i molt adolorides) aconseguim arribar a ESTANY LLONG en uns 25 minuts menys que l’any passat malgrat no anar fi. Segona aturada llarga, demanem uns entrepans i mentretant jo em fico a la dutxa del refugi (ELS PEUS). Gairebé ni parlo, he de guardar totes les forces si ho vull intentar... café, fotos i de nou “en ruta”.

Fa molta calor, la resta de camí sort que de tant en tant ens anava bufant una mica d’aire, però ara sembla que han tallat el subministrament elèctric dels ventil•ladors... anem pujant i Agustí sembla que està fent la migdiada i es queda una mica endarrerit, jo enganxat al cul de Miguel, és l’etapa més llarga, arribem a una vall, creuem un rierol diversos cops, és un tram moooolt bonic i al davant es veu la collada de Dellui, per on passa primer Agustí, que ja fa una estona ha paït l’àpat i ja va pensant en el berenar (que no li deixarem fer)... com menja el tio!! pujant he tornat a patir com un gos, però el paissatge minimitza el dolor una miqueta. Fotos i ràpid cap avall, llarg, llarg, llarg, finalment arribem a COLOMINA. Ja anem perdent minuts respecte al pla optimista, suposo que en bona part pel meu ritme cansino de les pujades. Hem trucat la familia abans d’arribar aprofitant un dels pocs trossos amb senyal de mòbil. Ens donen ànims. També rebem els SMS dels companys encoratjant-nos. Gràcies a tots.

Sortim de Colomina, tinc ben present que només ens queda un coll, només tinc aquest pensament, passar el coll de Saburó i arribar al següent refugi abans que sigui de nit, aquest era el més important del pla inicial. Que quedessin els dos darrers trams de pista per la nit. A la Colomina ja he guardat la càmera de fotos, no tinc ni forces ni ganes de fer més fotos, gairebé ni de menjar ni unes tristes avellanes. Comencem a vorejar l’estany de Colomina i l’estany de Mar, és pla però ja ningú corre ni ho intenta, a Miguel també comencen a fer-li mal els peus. Enfilem el temut “pas de l’Ós”, un tram curt on guanyem uns 150m de desnivell en no res, el tros d’esgraons és massa per mi, Agustí fins i tot m’empeny per ajudar-me a pujar,... no puc, finalment m’assec uns quants metres abans d’arribar al primer coll. Descanso una mica i segueixo el Via Crucis. Arribem al primer replà i “òstia el que queda encara”, l’any passat la vam cagar per la pluja i no vam encertar bé el camí, fent-lo encara més complicat per una zona de granit. Voregem l’estany de Saburó, aquest any anem seguint bé els pals, primer ens fan baixar per desprès pujar fins els 2667m del coll de Saburó, tota una odisea pel meu cos. Ja hi som dalt, ara encara un milió de voltes entre un milió d’estanys (Cap del Port, Cubeto, de la Llastra, de la Copeta, Negre de Peguera, Trullo, Tort de Peguera)...no s’acaba mai!! Finalment arribem uns minuts abans de caure la nit al JOSEP MARIA BLANC. Una altra coca-cola a preu d’or, ens posem els frontals al cap i en marxa.

Agustí deia “qui tinguès una bici per fer el tram de pista!”...fins que veu cóm és la pista, jejeje, de ben segur que aniria més ràpid amb la BTT a coll que pujat a sobre d’ella, pel munt de pedres que hi ha... Anem baixant mig caminant ràpid mig trotant (més per no poder frenar que per forces), prenem un primer trencall, pugem, baixem i...la caguem... ens fiquem per un tros de pista que no era la bona i perdem uns 20 minuts decidint si era o no era per allà, de nit, amb els caps no gaire clars ja, ni mirant el GPS ens decidiem... finalment en moure’ns de tornada a la pista inicial i baixar veiem que ens apropem al camí correcte segons el track guardat al GPS, em ve un “flaix” de la conversa amb un noi a prop del refugi anterior, deia que ell també era el tercer intent, i que un colega seu l’any passat es va lesionar una mica i va acabar arribant en 24h i 10 minuts... no sabia ben bé el temps que havíem perdut decidint la ruta, però de l’agobio de pensar que podia tornar a fallar, vaig començar a córrer pista avall com un boig, com si acabéssim de sortir feia mitja hora, com si ens perseguís l’os bru dels Pirineus, oblidant tota la fatiga per uns instants, com si m’haguessin xutat adrenalina!! Fins que vaig sentir a Miguel dir “déjalo, déjalo... ya parará en los túneles...déjalo...”... em vaig asserenar i vaig frenar, demanant disculpes per la bogeria transitòria... però encara em va durar una mica el “chute” i vaig seguir caminant a tota castanya una bona estona un cop agafat el trencall bo a ma esquerra...Llarga la punyetera pista dels túnels, de nit encara més llarga, et fa dubtar de tan llarga. Voregem els túnels, baixada de “un poquito de pofavó” i pujada de”ojo no te caigapatrás”... finalment arribem a MALLAFRÉ en una mica menys de 3h (què optimistes quan feiem el planning asseguts fent birres).

Portem unes 20h i mitja, ja “només” ens queda pujar fins Amitges, uns 500m de desnivell en uns 4-5km. Sortim del Mallafré i encetem la darrera estació de la processó, només ens faltaven unes corones d’espines. Agustí caminava mig zombie davant nostre, Miguel amb la panxa malament, jo com una ànima en pena, però tots convençuts que ja res no ens podia espatllar “la festa”, encara que ja ningú no parlava, sembla mentida el que fa la fatiga, suposo que hauríem d’haver anat cantant i saltant d’alegria aquests darrers instants, però pràcticament no vam sentir res que no fos el brogir de l’aigua dels rierols i de la cascada de Ratera en aquest darrer tram. El meu frontal es va afegir a “l’alegre funeral” i va fer un “poffff” i es va apagar, amb el que vaig haver de fer els darrers 3km al costat de Miguel, que portava la llum més potent, ensopegant cada cop que es girava a mirar el paissatge (no sé quin paissatge, doncs era negra nit). Finalment, quan pensàvem que havien mogut el refugi de lloc, en 21h i 56 minuts, vam entrar al refugi d’ AMITGES. Extenuat, mort, sense esma per demostrar cap mena d’emoció, havia arribat al meu límit de patiment, no vaig tenir forces ni per plorar ni per abraçar els meus companys (us dec una abraçada el proper cop que ens veiem, sense mariconades, eeeh!). Vam segellar, vam seure una estoneta, ens vam dutxar i vam sopar (bé, jo molt poc, no tenia força ni per mastegar) i vaig trucar la família, encara que eren més de les 2h de la matinada, per donar-los l’enorme notícia, ho havíem aconseguit, estàvem morts però ho havíem aconseguit.

Ells ja ho saben, però si ho vaig aconseguir va ser només perquè ells van voler portar-me fins el final, em van amagar entre els dos a les pujades, em van empentar quan ja no podia més, em van ajudar quan tenia por a l’alçada, i no van parar de donar-me ànims. Van ser 5h d’estar mig sencer i 17h de lluita contra mi mateix, perquè el meu cos realment no podia, però el meu cap volia arribar com fos, perquè no podia fallar un altre cop, perquè hi havia molta gent estimada que hi confiava en nosaltres, i perquè sobretot no m’hauria vist amb cor de tornar-ho a intentar. Gràcies per portar-me a ser Skyrunner, sense vosaltres ara això no ho podria dir.

Gràcies.

 
Copyright © 2024 Claude Garcia. Tots els drets són reservats.
Joomla! és un programari lliure distribuït sota la llicència GNU/GPL.